#34 – Febrer

Democràcia, ritus i actitud

La democràcia és molt més que un ritus electoral. Podem convenir en que és una actitud davant la vida i la societat com ho és la intolerància en sentit contrari, doncs democràcia i intolerància són conceptes antagònics, aquest propi de les tiranies i de les democràcies aparents.

Francesc de Carreras, Professor de Dret Constitucional de la UB, en el seu article publicat a El País el 15 de gener de 2017 planteja el cas de les democràcies degradades, com l’espanyola, però eludeix reconèixer i comparar amb l’espanyola la importància de la democràcia plural catalana i del moviment nacionalista, pacífic i democràtic per la independència, dels que n’és contrari com a fundador i  ideòleg del partit polític Ciudadanos que lluita per definir-se entre liberal i socialdemócrata, partidari de la unitat d’Espanya amb Catalunya abans que res, rebels a la independència de Catalunya.

David Graeber, antropòleg del Goldsmiths College dels Estats Units i activista, planteja a “The democracy Project”, que hi ha molta gent que per raons molt variades no desitja participar en assemblees democràtiques i els pertorba tenir que ser-hi. També hi ha qui pensa que no es fa tot el que es podria fer per fer un món més democràtic.

Els escratxes que tant molesten la dreta espanyola i els socialistes col·ligats acusats de traïció als principis del mateix partit, formen part de la cultura democràtica, com els moviments de masses o manifestacions al carrer exposant la reivindicació o reclamació corresponent. El 15 M en fou el començament a Espanya i a Catalunya.

A les societats més repressives com Egipte de Mubarak i la mateixa Turquia d’Erdogan s’han produït concentracions i manifestacions per un poble que demanava un canvi i llibertats. L’activisme ha pres carta de naturalesa en les actuals democràcies amb sorpresa per els  dirigents polítics que només volien conèixer i aprofitar la força de poder de la democràcia representativa.

Encadenar-se en un espai públic uns quants contestataris del poder en protesta per alguna normativa,  no deixa de ser una manifestació més de l’activisme del radicalisme democràtic practicat pels moviments antiviolència imitadors  o seguidors de Gandhi, com igualment feien els pacifistes contraris al servei militar obligatori, o ara el moviment de denuncia pública de les Femen.

La caiguda de la qualitat democràtica a Europa crea noves regles que molesten els conservadors avui assentats al poder en totes les institucions europees.

La política irracional i les aventures militars  localitzades, les petites guerres esteses a diversos continents, han presidit el final del segle XX i el començament del segle XXI, permetent els conflictes l’especulació inversora i el comerç d’armes, la corrupció, la tracta de blanques i l’evasió de diners a paradisos fiscals.  És el resultat del capitalisme global basat en la corrupció i els contractes de govern que ha superat el crash del 2008, empobrint la massa salarial per reduir costos i guanyar mercats.

Les democràcies actuals han reduït llurs horitzons intentant crear llocs de treball amb unes condicions laborals dignes i adequades al moment social. Però les previsions no han impedit el naixement d’una nova feudalització en mans del capitalisme salvatge, mentre el sindicalisme de classe cau en la burocratització i la corrupció descoberta.

El model actual crea desigualtats, però  es dirigeix cap a la consecució de garanties i seguretat de la prosperitat d’una minoria que se sent afí als sectors depredadors, on els treballadors només compten com mà d’obra, un factor productiu més..

L’aparició de noves formes de democràcia directa, creant la nova cultura democràtica que permet d’implantació de nous règims, oberts  transparents, per superar la crisi,  per recomençar el plantejament del present i del futur, per refundar la democràcia malmesa.

La fundació de la “comunitat progressiva”, partidària del col·lectivisme de classe,  per els anta sistema demòcrates ens ha de portar al canvi, com s’ha produït als Estats Units d’Amèrica sota la presidència de Barack Obama. Progrés i llibertats no són paraules i conceptes avui dissociables.

L’administració sap que li convé que s’avanci al canvi democràtic, tornant la sobirania al poble, doncs ni l’economia s’ha d’escapar del controls dels ciutadans. Els nous moviments aixequen la mentida de que no hi ha alternativa possible a la política d’austeritat i retallades. És moment de treballar per modernitzar els sistemes institucionals que, perduda la confiança de la ciutadania, semblen esgotats i sense capacitat de regeneració.

Com deia Javier Noya, de la Fundació Rafael Campalans, en el seu article “Democratitzar l’economia” publicat el 27 de maig de 2013,  “per assegurar el progrés econòmic i social des de l’esquerra també s’ha de perseguir l’idea de que la solidaritat i la redistribució econòmica han de produir-se necessàriament, però no entre territoris o regions, sinó entre ciutadans”.

No tot el problema rau per tant en el deteriorament de la Constitució i la inaplicació i manca de desenvolupament dels Drets Humans  incorporats a a Constitució de 1978. Fou el periodista i cofundador del diari El País,  Bonifacio de la Cuadra qui va denunciar la situació d’incompliment, en el seu article a El País, el 19 de juliol de 1983 titulat “La política sobre derechos humanos ha sido el punto flaco de la tarea legislativa”.

Els principis i drets essencials pels que havia lluitat la societat a l’espera del canvi amb la mort del dictador,  no es traduïen en lleis ni en realitats operatives de les institucions. Les lleis fetes amb deficiències derivades de les pressions i interessos rebuts pels redactors,  no abastaven el  nivell que s’esperava   d’una majoria parlamentària, però, plural a Catalunya, dita progressista en el paper.

Pau Miserachs,
President del Grup d’Estudis Polítics

#33 – Febrer

El Valor de la Paraula

Per Pau Miserachs,

Ara uns parlen de celebrar el referèndum i els altres insisteixen en dir que no hi haurà referèndum. S’ha arribat a proposar que el referèndum es faci a tot l’Estat espanyol però que només serveixin per validar els resultats amb efectes vinculants les votacions fetes a Catalunya. Ja som a la guerra de paraules, les favorables a una cosa i les contràries. Pels partidaris de la paraula contrària al referèndum, el tracte és la desconsideració i el rebuig. Uns es tanquen en idees fixades en quatre veritats que creuen intocables perquè són de la seva collita, la que cadascú creu és la bona i la millor segons el seu pensament.

L’evolució de les idees, el capteniment del progrés del pensament, la necessària renovació dels temps actuals, exigeix que la paraula vegi respectat el seu valor, sobretot la paraula contrària que permet reflexió i revisió de criteris i punts de vista a més de les creences en tots els ordres. La mera repetició de la paraula, com un rite, no construeix la veritat, com tampoc la seva tergiversació o dir les coses incompletes o a mitges. De la paraula pot néixer la gran mentida, la intolerància i la contradicció entre fets i pensament, sense cap crítica. La paraula imposada sense discussió, no contrastada, ens retorna als temps de l’obediència servil, cega a una fe marcada pel rite, donant per bona i eterna la creença, assegurada exacte i indubtable, en el que diu el líder. La paraula arriba a esser utilitzada per accentuar el culte a la personalitat o obrir un foro social. De la paraula considerada i disposada a rebre la crítica i l’anàlisi en sorgirà el camí de la renovació efectiva de la persona i del col·lectiu humà que la rep. Tots sabem que les veritats absolutes són inexistents malgrat que hi ha gent que s’empenya en sotmetre la societat a la veritat imposada des de cercles de poder o per les oligarquies informatives. La imposició de les idees i pensaments no admet la llibertat del debat i de decidir la creença en la realitat que significa l’exercici de la llibertat de paraula. Alguns pretenen controlar la condició social sense respectar la paraula contrària. La honestedat en els plantejaments, la tolerància, la comprensió, el respecte, són els principis que han d’acompanyar l’ús de la paraula. Imposició, vassallatge, la paraula com a instrument de domini acaben essent antihumanes. Walter Lippmann, parlant de l’opinió pública, deia que no existeixen defensors absoluts de la llibertat, que sempre tindrà relació amb un ideal, afegint, però, seguint a John Stuart Mill que “els éssers humans han der ser lliures per formar les seves opinions i per expressar-les sense reserves”. Respecte del totalitarisme, Lippmann afirmava que “és la mentalitat totalitària la que pensa quer només existeix una sola i única imatge, el que per gent amb tarannà liberal és presumptuós i fals, doncs el futur no està predeterminat en cap llibre escrit per l’home”. Per l’església avui, la paraula màgica és “misericòrdia”; per la política, “poder”.

Per a la societat del treball, “salari i “condicions laborals dignes”. La paraula es converteix en infiable si no compte amb la possibilitat de trobada i debat, si el diàleg no existeix en les reunions de polítics. La paraula pot ser dirigida al rentat de cervells amb finalitats assimilacionistes i de creació de gregarisme, just el que no correspon a la dignitat humana. La millor democràcia no és la que ho diu i se’n vanaglòria de dir-ho, sinó la que ho és. No cal que consti en una Constitucvió que un país esdevé democràtic, doncs és el poble el que s’ha de constituir en democràcia. L’important és que la democràcia no sigui de paper, sinó que la practiquin tots els ciutadans, actius o abstencionistes o indiferents al curs polític. Igual passa amb l’Estat de Dret. El món del Dret exigeix un respecte generós a uns principis generals, la bona en l’exercici dels drets, usatges i costums, la moral basada en les tradicions religioses europees, regles de conducte per la resolució dels conflictes amb criteris de protecció a les llibertats i el dret de fer i ser. Sense llibertats no hi ha democràcia, perquè no hi hauria llibertat d’expressió, no hi podrien haver projectes i propostes o plantejaments que arrelin a l’opinió pública lliurament. Seriem davant la veritat absoluta feta des del poder, la que no crea opinió, sinó que la dona i emet feta, la orienta o l’amaga o la destrueix segons convé.

Llibertats i democràcia són posicions contràries a la imposició i el domini de les idees, les ments i la destrucció del pensament, és a dir, contràries a la involució política i social, el populisme gregari, l’autoritarisme i la lluita engyre oligarquies i cacics per controlar el Bé Comú privatitzat. La política democràtica plena de pessimisme i incertesa, bloquejada per l’actitud d’un Estat espanyol que desconsidera el dret dels catalans a auto determinar-se, fruit del transfranquisme i dels errors dels governants, també construït artificialment des del poder per allunyar la gent de la vida política, ha arribat a un grau important de descrèdit a les nostres terres que, com diu el Professor, exconseller de cultura de la Generalitat i president de la Fundació Irla J.M. Tresserras, cal rehabilitar la democràcia i que no es converteixi en una política mercat. Manuel Vázquez Montalban, en el seu “informe sobre la información” compara la informació com propaganda diluïda al igual que el bromur utilitzat a les presons i a les casernes, tendent a crear masses amoltonades, sense altra possibilitat cultural que les informacions de premsa, allunyament la ciutadania dels problemes públics, passant de ser el quart poder a un poder controlat i integrat pel cinquè poder, l’econòmic i els grups de pressió propietaris o influenciant l’orientació dels mitjans de comunicació. És d’aquesta manera que la informació de masses convertida avui en una activitat industrial no parla obertament de les arbitrarietats del poder, excepte les que convenen al poder mateix.

#32 – Gener

El rei ha parlat

Per Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis polítics29

Fa uns dies, concretament el dia 17 de Desembre de 2016, en l’avant sala d’una reunió a Catalunya de la cúpula del PP  a la Vicepresidenta del Govern d’Espanya Sra. Soraia Sáenz de Santamaria ens recordava el criteri del Govern: “El referèndum no és un mandat democràtic”.  Aquesta senyora amb funcions de govern s’ha atrevit a dir que el referéndum que demana un poble per decidir lliurament el seu futur polític és quelcom no democràtic, anteposant el domini d’Espanya a la democràcia dels drets fonamentals, com el de l’autodeterminació que no cal estigui escrit en una Constitució, perquè ho està en la Carta Fundacional de les Nacions Unides, de 1945.

La Constitució no diu el mateix que aquesta senyora. Hi trobem la paraula referèndum mirant una mica el text articulat, però la Vicepresidenta va aprofitar, marcant distàncies amb el Govern de la Generalitat,  per recordar que el govern espanyol també mana a Catalunya, dient que “són el govern d’Espanya i també el govern  a Catalunya i dels catalans que ens han votat i molt”. Al mateix temps rebutjava el referéndum que demanen els catalans. Segons la Vicepresidenta, instal·lant-se despatx a la delegació del Govern espanyol a Barcelona,  “el Gobierno lo es de Cataluya, i  va a estar aquí”.

.El 14 de Desembre, el President Rajoy  aconsellava el President Puigdemont  fugir dels extremistes de la independència de Catalunya de l’Estat espanyol i de la radicalitat democràtica, ara que el Pare benedictí Hilari Raguer diu que no és pecat ser independentista. Aquesta mena de consells dels governants espanyols als que s’ha afegit el Rei en el seu missatge de Nadal, són un avís com el de la música que tenen preparada pels representants polítics de Catalunya. El cas Mas amb judici Oral assenyalat pel proper 6 de febrero, el cas Forcadell i els darrers requeriments ara al President Puigdemont i al Vicepresident Junqueras son la guía de l’estratègia espanyola.

La vigilia de Nadal, que és la gran festa familiar catalana i l’aniversari del traspàs del President Macià, el Rei Felip Vé d’Espanya i VIé de Castella ha sigut notícia per 15 minuts de programació a totes les cadenes de televisió d’àmbit estatal, excepte al País Basc i Catalunya. El missatge que ja està penjat a la web de la Casa Reial és una notícia institucional ben promocionada i presentada per abans del sopar de Nadal i de la missa del gall.

Però com tota notícia, no sabem si li van dir al Rei que la notícia, a Catalunya l’endemà, seria substituïda per la ofrena de flors del Govern català a la tomba del President  Francesc Macià a Montjuic. La oficina mediàtica de la Casa Reial segurament no ha pensat que voler ser només notícia oficial i d’advertiments subliminars no ajuda a entrar en el cor de la gent catalana. Francesc Macià si n’és part, com l’afusellament de matinada del President Lluís Companys, capturat a França per la Gestapo I condemnat per “rebelión militar” el 1940, en un sumaríssim militar.

Efectivament, a les 21 hores del 24 de Desembre apareixia puntualment en la petita pantalla el jove Rei, ben vestit i barba cervantina ben cuidada, com els executius de famíllies benestants, parlant amb un ritme pausat i seré com la cançó “Estaré”  de Miguel Bosé que va cantar aquest mític cantant en un especial després del programa “telepasión”, que era l’atractiu de la 1ª cadena per conseguir audiència.

El Rei no va seguir un ritme accelerat, ni “allegro moderato”, sinó que  ens va parlar de l’avui i de l’avenir del disseny oficial d’Espanya vista per ell i pels seus assessors que no són pocs.

Hem vist un Rei  que no ho és per la gràcia de Déu, sinó per la llei dels homes. No vol ser igual enytre els iguals i els desiguals. És el Rei del domini hispànic i ens vol sotmesos a la llei que sosté com una crossa la institució monàrquica.

El seu discurs ha sigut com una col·lecció de telegrames curts de diferent continguts, però amb una sola idea de recull d’expressions d’aparent generalitat ambigüa per quedar bé. Ha afirmat  l’Espanya gran, la dels que paguen impostos i la dels que els reben i gasten per diferent finalitats. No ha dubtat en recordar-nos allò de la unitat d’Espanya. La fórmula més precisa i literària ha sigut parlar de cohesió i convivència. No vol que Catalunya marxi i la seva Espanya se li empetiteixi, per això taxa de pobresa moral i produir tensions estèrils el desig independentista de Catalunya.

El Rei  s’ha manifestat de nou obertament contra la independència de Catalunya,  argumentant i defensant el poder de la llei que ho ha d’impedir.  Això si, amb més estil i finor que els mitjans que bombardejen a diari contra el secessionisme català com si fos la guera de les Galàxies. El Rei s’agafa de nou a la llei positiva que permet impartir càstics als rebels catalans per via judicial.

La hostilitat anunciada i quer ha d’executar el Govern d’Espanya, será doncs la de la llei administrada per el poder judicial que és la situació que compromet menys la Corona. afavorint el catalanicidi polític.

D’aquesta manera parlant de la prohibició de vulnerar la llei, segons una interpretació més que antijurídica de les propies lleis, ha sigut taxat d’inacceptable el greuge 46 presentat pel President Puigdemont i no hi haurà diàleg sobre el referéndum.  Abandonant la prome4sa neutralitat de la Corona, el Rei, fill de Rei,  ha desautoritzat d’aquesta manera la reunió pacient del Pacte Nacional Català pel Dret a decidir, ara convertit en nova reunió política celebrada el dia 23 de Desembre en Pacte pel referéndum pactat amb l’Estat.

El Rei ha parlat de diferents temes. Però no ha atacat l’essencial que són els problemes socials dels desnonats, els emigrants nous amb carrera i motxila que en diuen mobilitat exterior, els que són maltractats per empresaris sense escrúpols, els vells pensionistes que han de mantenir tota la familia amb baixes pensions i sense altres ajuts que els de Caritas, la Creu Roja, el Banc dels aliments i les parròquies i veïns i veínes que fan el que no fa l’Estat. Tampoc ha parlat als milers de immigrants africans i d’Amèrica llatina, que no disposen molts ni de targeta de residencia. Cap  esperança pels no espanyols. Ha fugit de parlar  en defensa de la societat vulnerable. No és el Rei del poble.

El discurs  no fa exclusió del Codi Penal que s’aplica  amb querelles de la Fiscalia General de l’estat espanyol  contra l’actuació crítica i irónica  o simbòlicament de protesta dels que no rendeixen pleitesía a Sa Majestat, el xiulen en actes públics i no l’aplaudeixen, trenquen o cremen la seva fotografía i    també la posen cap avall. Com a Rei legal, la Constitució l’empara per damunt de les lleis, però la protecció no el fa immune a la crítica i a veure i sentir coses que no li agradin. El delicte d’ofenses a la Corona que encara llegim al Codi Penal no correspon als temps de la democràcia definida per la Unió Europea en el Tractat de Lisbona de 2006, la llibertat d’expressió i la tolerància. Però amb imatge glaciaal com el fred de làrtic, no diu la seva posició davant la recomanació europea de despenalitzar les injúries. Ho deixa també en mans de la Fiscalia general de l’Estat que disposa l’aplicació de la llei   davant els Tribunals segons convé.  Ara per atemorir i dissuadir. Reconeixeran el dret a la protesta pacífica i sonora en lloc de voler amordassar la llibertat? Serà possible derogar per fi part del Codi Penal i la llei mordassa de la legislatura anterior?

En ple Nadal, temps de pau pels homes i dones de pau, el Rei no ha demanat perdó pels errors del Govern d’Espanya de posar la justícia contra el dret dels pobles reconegut internacionalment a la llibertat, a la secessió democrática  i pacífica.

El Rei constitucional d’Espanya no facilitarà cap amnistia, No voldrà permetre que un dia es pregunti al poble que digui lliurament amb un acte de sufragi universal si vol Monarquia o República.  Per això diu que és obligatori respectar la llei i no podem vulnerar normes que   garanteixen la nostra democràcia, doncs fer això segons ell empobreix la societat i no ens hem d’empetitir. Ha fixat com horitzons construir, enfortir i engrandir d’acord amb la llei espanyola. Però no diu res de modificar, millorar fer una lectura democràtica de les lleis i adaptada a la realitat social.

En definitiva, el Rei no s’ha desviat del discurs oficial de sempre, parlant enguany amb més cura procurant l’aflorament del conflicte real, fent veure que el conflicte Catalunya/Espanya no és cosa del Rei sinó de no permetre vulnerar la llei.

Ha fet creure que passava de puntetes parlant de valors  de respecte i tolerància que no ha concretat,  per preparar els joves més lliures i més capaços.  I per això demana fe en el futur d’Espanya que considera un patrimoni de tots. Molt literari aquest discurs, però rigurosament incert en una societat profundament desigual i una política d’Estat desacreditada per la corrupció, els interessos personals dels que manen per damunt dels generals, la no regeneració democrática de la política i la manca de transparència.

El Rei ha parlat en un programa televisiu fet a mida i conveniencia dels i nteressos de la Casa Reial, però no com igual entre iguals. Ha dit coses inconcretes als espanyols  i ha llençat un nou missatge de preludi de coerció i persecució contra el poble català  avisant que “saltar-se la llei porta a enfrontaments estèrils”. El problema és que només és refereix a la llei del domini sobre Catalunya que no és llei admesa pel dret internacional des de la creació de les Nacions Unides ni es pot considerar un valor democràtic.

Amb aquest nou discurs el Rei ha demostrat una vegada més no ser neutral com va prometre el 19 de Juny de 2014. El que ha dit no beneficia l’estabilitat del sistema polític i menys encara és una via de cohesió entre els pobles peninsulars quer avui composen Espanya. Només coneix un país i desconeix oficialment els països catalans.

Aquest Rei parla a més en un infinitiu que el col·loca aparentment en la indefinició, en el passat, però no en la neutralitat política i el respecte a les llibertats a que tenen dret de manera irrenunciable i imprescriptible els catalans. Aquest Rei que ha seguit estudis universitaris sap  que la convivència democrática a Catalunya  no es fa en el respecte a la llei tan sols, sinó en les actituds, l’equitat i el pacte, els costums, les tradicions culturals, la llengua i l’esperit de Catalunya i el reconeixement de la dignitat nacional de tot un poble, la tolerància real, el coneixement i el respecte a les llibertats i drets de la ciutadania.

Del discurs del Rei s’en desprèn que Espanya no ha evolucionat en paral·lel a la història contemporània europea i no ha donat resposta adequada als reptes sorgits de les transformacions de la societat.  La sociretat canvia, `però les lleis no s’interpreten ni apliquen d’acord amb aquest canvi. Ha oblidat que eñls drets humans són el sobstrat ètic i  moral de la nostra societat. No és concebible reconèixer com a democràtic un Estat que ignori els Drets Humans tal com han sigut definits per les Nacions Unides i les Convencions internacionals que exigeixen siguin la veritable base de tot ordinament jurídic.

El Rei no ha parlat de l’absolutisme de partit que prertenen els populars tot i no havent guanyat escons suficients en les passades eleccions, mostrant-se favorable a aturar el procés democràtic català, enrocar-se, com el Govern d’Espanya, en els límits imaginaris de la Constitució contra l’impacte de la reclamació  de Catalunya per pactar la celebració un referéndum vinculant i amb totes les garanties, que tots sabem s’haurà d’acabar convocant pel Parlament de Catalunya en forma unilateral. Dinamitar les institucions catalanes com pretenen alguns, no será la solució ni l’activitat s’ajusta al principi de legalitat ni als principis de la mateixa Constitució convertida en arma de combat junt amb el Codi Penal, contra els representants polítics catalans.